Història de la LICRA

L’origen de la creació de la Lliga Internacional contra el racisme i l’antisemitisme (L.I.C.R.A.) és un fet divers:

El 25 de maig de 1926, Samuel Schwartzbard, antic combatent voluntari de l’exèrcit francès, va abatre a sang freda a Paris, en el districte llatí, el cap general Petliura, refugiat a França després de la victòria de la Revolució soviètica a Rússia.

¿Per què aquesta mort? Aquest jove, d’origen jueu, va confessar espontàniament que va voler, amb aquest gest, venjar la mort de les seves víctimes de los pogroms organitzats a Ucraïna sota el règim dels Txars. I un dels responsables d’aquestes expedicions “punitives” dirigits contra la població jueva és precisament l’home al qui Samuel Schwartzbard va abatre al bell mig de París.

Portat al Tribunal Penal del Sena, l’inculpat es defensat per Mr. Hery Torrés, un dels advocats del Col·legi d’Advocats de l’època.

El procés va tenir ressò: un jove periodista que seguia les audiències del Tribunal amb una enorme atenció, llançà una campanya d’opinió a favor de la seva absolució. Aquest jove cronista judicial s’anomenà Bernardo Lecache. La seva finalitat és salvar la vida de Samuel Schwartzbard, la lluita contra les persecucions racials i antisemites que provoquen destruccions a tot arreu.

Per això, Bernard Lecache va crear “La Lliga dels Pogroms” la qual cosa va provocar l’adhesió de personalitats importants com: Victor Basch, León Blum, Albert Einstein, Edmond Fleg, Maxime Gorki, Paul Langevin, la Comtessa de Noailles, Georges Pioch, Séverine, André Spire.

El 26 d’octubre de 1927, després de l’actuació de M. Henry Torrés, de qui tota la premsa destaca l’altura de mires i la força de convicció, els jurats del Tribunal Penal de París declarà Samuel Schwartzbard “no culpable”. Aquesta absolució es rebuda amb aplaudiments per part del públic.

Durant els dies següents la “Lliga dels Pogroms” es transformà en la Lliga Internacional contra l’antisemitisme (L.I.C.A.)

Els Pares fundadors de la L.I.C.A. 

Alguns mesos més tard, al febrer de 1928, els Estatuts de la Associació es depositaren en la Prefectura. Bernard Lecache n’era el seu President. I ho serà fins la seva mort a 1968.

Els Estatuts de la L.I.C.A. necessiten adreçar-se a tots els homes de bona voluntat, amants de la justícia i desitjosos de defensar els drets humans, que cadascú pugui adherir-se i defensar-los, i que no existeixi en el seu si cap discriminació de caràcter polític, religiós, ètnic o filosòfic.

En el Comitè d’Honor format en aquesta ocasió figuren el destacat universitari, membre de la Acadèmia Francesa, Eduard Herriot, el Conseller d’Estat León Blum, el sindicalista León, el savi Albert Einstein, la campiona de la emancipació feminista, Severine, els homes d’Estat Edouard Benes i Thomas G. Mazaryck, els escritors Román Rolland i André Malraux i la Comtessa de Noailles. Entre les primeres adhesions a la L.I.C.A, José Kessel, no és menys actiu quan cal donar un cop de puny per mantenir a distancia els agitadors d’extrema dreta, que desfilen per París esgrimint missatges antisemites bel·licosos.

En 1931, en el transcurs del II Congrés Nacional, la L.I.C.A es fa un primer balanç de la seva acció i de les seves forces: 10.000 militants repartits en les secciones dels seus voltants i de les ciutats i entre les Federacions departamentals. És també l’ocasió per als congressistes de mesurar la importància de l’audiència que la L.I.C.A. pugui tenir al costat dels poders públics, del govern, de les assemblees, dels partits i en la opinió francesa e internacional. És el moment per part dels seus dirigents de la Lliga de presentar-se davant els adversaris de la L.I.C.A., de que els seus grups s’organitzin en grups d’autodefensa preparats per intervenir i protegir les persones i els seus bens, obertament amenaçats per elements antisemites constituïts en milícies de combat, naturalment uniformats, amb espases i escuts.

Constatant, des de 1932, que el moviment nazi es desenvolupa a Alemanya, reprèn pel seu compta les tesis racistes elaborades a finals del segle XIX per Arthur Gobineau, Houston, Stewart Chamberlain et Vacher de Lapouge, la L.I.C.A. decideix estendre la seva acció contra l’antisemitisme fins la lluita contra el racisme l’exaltació pel nacional- nacionalisme hitlerià el qual té la finalitat d’imposar la supremacia de la raça- anomenada ària- sobre totes les demes considerades com a inferiors, decadents, impures i immorals.

Per destacar millor i assenyalar la naturalesa universalista de la seva acció la Lliga Internacional Contra l’antisemitisme modifica el seu títol que esdevé: Lliga Internacional contra el racisme i l’antisemitisme (L.I.C.R.A.)

Mentre la L.I.C.A. no canvia la seves sigles ja fortament popular a França i a l’estranger.

« El Dret a Viure »
 

Des de la seva fundació, la L.I.C.A. edita un butlletí amb els seus contactes destinats a les seves adhesions. Per augmentar el seu camp d’acció, per dirigír millor les seves idees, d’actuar sempre més eficaçment sobre la població, ella crea un periòdic de difusió nacional, venut en els quioscos de premsa i a demanda dels seus militants. El seu títol excel·lent- “El Dret a Viure” es adoptat pel Comitè Central de la Lliga, a proposta de Charles-Auguste Bontemps, el seu primer redactor en cap. El seu èxit fou immediat.

Per primera vegada una publicació en el món està totalment dedicada als problemes de les minories ètniques, a la defensa dels pobles oprimits, a salvaguardar els grups humans sotmesos a la dominació dels Estats industrialment desenvolupats.

Cada aparició de « Dret a Viure » constitueix en si un esdeveniment, en part pels seus articles que provoquen discussions apassionades, polèmiques pot-ser virulentes, desencadenen reaccions violentes per part dels racistes, les escridassades mobilitzen els demòcrates des que comencen a sentir els crits de Hitler i el ressò de les botes de les secciones d’assalts nazis

« El Dret a Viure » no es limita a denunciar els crims racistes, els actes de discriminació racial, la difusió de teories racistes. Es serveix també del suport doctrinal de la L.I.C.A. que recull per a sí els grans principis humanistes de la Declaració dels Drets Humans, segons els quals “ els homes naixen lliures i iguals en drets….”

Per la Lliga, tot esser humà, sense restriccions de cap tipus ( social, religiós, ètnic, filosòfic u altres) pot pretendre una igualtat d’oportunitats, segons els seus mèrits i les seves capacitats humanes, intel·lectuals, professionals i morals, respecte a la seva identitat i la seva personalitat. El color de la pell, l’origen ètnic o nacional, la pràctica d’una religió diferent no pot ni ha d’esdevenir un handicap diferent o un motiu de discriminació de cap tipus.

La L.I.C.R.A. davant el Nazisme
 

En estat alerta permanent, la L.I.C.A. està atenta a qualsevol esdeveniment, a qualsevol declaració, acte que porti a atemptar contra la dignitat de l’home, d’un home o grup de homes, a promoure l’odi, a marginar els essers humans a qui els hi retreu no ser com els demés.

En el seu dret fidel a la seva acció en favor de la fraternitat universal, la L.I.C.A. alerta les democràcies sobre els perills del nacional-socialisme alemany. Ella denuncia amb força la aberració de las tesis racistes a partir de les quals els jueus, els negres i els mestissos es consideren infra- homes (Untermenschen).

Ella mobilitza la opinió internacional sobre el augment de l’antisemitisme en els països de l’est europeu, les pràctiques segregacionistes dels EE. UU i la explotació econòmica i social dels pobles colonitzats.

La L.I.C.A. crea seccions molt actives a l’Àfrica del Nord: elles reagrupen els musulmans, jueus, cristians de la Metròpoli i del Magreb units, caminant de la ma per condemnar els excessos de certs colons importants i les divisions que ells susciten entre les diferents comunitats per afavorir l’ordre dels acords amb els seus interessos.

Quan la amenaça nazi es concreta, la L.I.C.A. llança la idea d’una gran reunió mundial contra el racisme. Quan a 1933, Hitler accedeix al poder i la repressió cau sobre els opositors al nou règim, la L.I.C.A. pren la iniciativa d’un moviment de solidaritat material i moral en favor dels refugiats polítics i de les víctimes de les persecucions racials que demanen asil en les terres de França. Al mateix temps, la Lliga organitza una vasta campanya de boicot contra els productes fabricats pel III Reich. La seva ordre es seguida àmpliament. Una disminució sensible de les exportacions alemanyes es fa palesa. És la etapa en què la major part dels partits nacionalistes es deixen contaminar pel virus nazi. Per intentar frenar la epidèmia, la L.I.C.A. apel·là la unió de les forces antifeixistes. És el Front Popular de 1935 i, un any més tard, una victòria electoral i l’arribada al poder d’un govern de direcció socialista presidit per León Blum.

La L.I.C.R.A. compta amb milers de noves adhesions. Entre elles figuren el professor Sigmun Freud, el novel·lista Bernard Shaw, el ministre Max Dormay. La llista del Comitè d’Honor s’enriqueix amb els noms de l’humorista Tristán Bernard que morirà deportat, del periodista Pierre Brossolette que, arrestat per la Gestapo sota la ocupació alemanya, es suïcidarà per por a parlar sota tortura. 1936 és l’any també en què dos joves diputats accedeixen al Comitè Central de la L.I.C.A: Faston Monnerville, futur president del Senat, i Jean Pierre Blonch, el segon president de la L.I.C.A arribant en 1979.

En la escalada de violència antisemita, l’any 1938 està marcat per una sèrie d’esdeveniments prou dramàtics amb conseqüències sobre la pau. El primer d’ells succeeix a França, quan un jove jueu alemany de 17 anys, Herschel Grynzpan, mata Ernst Von Rath, primer secretari de l’ambaixada alemanya en els locals de la representació diplomàtica nazi a París. Interrogat per la policia que l’ha arrestat sobre el terreny, l’adolescent declara que volia cridar l’atenció del món sobre la sort dels jueus alemanys.

El segon té lloc a l’altra costat del Rhin on els membres de les seccions d’assalt (S.A.) hitlerianes detenen en represàlies a 20.000 jueus que es tanquen en camps de concentració. S’ataca desenes de sinagogues, milers de comerços són saquejats. Els carrers de Berlín i de les grans ciutats del III Reich s’omplen de mobles trencats, de mostradors trencats. Això no significa nada si la Història registra el desencadenament de l’odi racial sota el nom “la nit dels los vidres trencats” que arribà al seu paroxisme el 9 de novembre de 1938 durant la nit dels vidres trencats, al·lusió feta als milers de destruccions de comerços jueus que esclataren sota els cops dels nazis.

La febre antisemita guanya en França, alguns mesos més tard dels esdeveniments d’Alemanya, es publica al “Diari Oficial” el 2 d’abril de 1939 el Decret-Llei Marchandeau, nom del seu autor i Ministre de Justícia, que condemnà la difamació racial. Està lluny del que proposa la L.I.C.A, però té el mèrit de constituir el primer apropament repressiu del delicte racista.

La L.I.C.A durant la guerra de 1939-45

Setembre de 1939: esclata la II Guerra Mundial. Són mobilitzats la major part dels militants de la L.I.C.A. Tots són conscients de la gravetat del conflicte, de la seva implicació i del perill que representava per la democràcia i la llibertat una victòria de la Alemanya nacional-socialista.

En la batalla mundial contra les forces del mal que dominaven el III Reich, seran nombrosos els membres de la Lliga que perdran la seva vida. Lluitant justament fins el sacrifici suprem, es basen en la crida llençada per Bernard Lencaché, que en aquest moment que Petain signà l’armistici, invitava tots els francesos a continuar la lluita contra la invasió alemanya.

Detingut per la policia de Vichy, pel seus missatges subversius, el president de la L.I.C.A es deportat a Algèria per ser internat en el camp de Bossuet d’on serà alliberat 28 mesos més tard, por les tropes aliades desembarcades a l’Àfrica del Nord.

Durant aquest temps, en la França ocupada, la L.I.C.A, disolta per Vichy, es reconstitueix en la clandestinitat per ajudar les víctimes de les lleis anti-jueves, amagades a la Provença, proveïts de documentació d’identitat falsos, creant xarxes d’evasió vers la Suiza, l’Espanya o l’Anglaterra.

Els militants de la L.I.C.A es troben a tot arreu i a tots els nivells de la lluita per la alliberació del seu país: en els Moviments de resistència, entre els maquis, en los cossos francs, en les Forces franceses de l’Interior, els franc –tiradors i els Partisans, en els grups d’estrangers de la MOI (Ma d’obra immigrant). Es troben també en gran nombre entre les Forces Franceses Lliures a Londres, a l’Alger, a l’Àfrica negra, i en els departaments d’Ultramar.

El 8 de maig, quan l’Alemanya nazi capitula sense condicions, en què els territoris ocupats per l’exèrcit alemany són alliberats, ha arribat l’hora de fer un balanç del conflicte que ha ensangonat el món, a la crida de nombrosos membres de la L.I.C.A abans de 1939, molts no respondran. Alguns varen caure en el front durant el que s’ha anomenat “la mentida de la guerra”: Centenars de militants foren deportats als camps d’extermini nazis i cremats en els forns crematoris després de passar per les cambres de gas.

Altres varen morir encara en els combats alliberats en la 2na. Divisió blindada, el 1º Exèrcit francès, a Itàlia, Normandia, Alsàcia abans de penetrar en Alemanya. Altres foren afusellats en el Mont-Valerien o en el Fuerte de Ramainville, fets de la resistència o per represàlies o encara els Monts de Vercours o en la planura de Gières o en el racó d’un carrer de Lió, de Grenoble, de Marsella o de Toulouse, en el decurs d’una acció contra les tropes d’ocupació o d’un sabotatge.

Nombrosos respongueren a la crida de la L.I.C.A amb una veu debilitada. Són els alliberats miraculosament dels camps de la mort. Els seus cossos esquelètics porten encara les petjades de la tortura i del sofriment patit. Debilitats per les malalties i les privacions, tenen la força de plorar silenciosament els seus essers desapareguts durant la revolució de cinc anys que acaben de sacsejar el món fins precipitar-lo al no res.
Tant pels vius com pels supervivents de la guerra, semblava evident que la derrota hitleriana ha anunciat el final del racisme i l’odi mortífer, que les persecucions racials volien desaparèixer amb el nazisme. Però molt ràpidament on percep que la marca del racisme continua corrompent la societat, que el mal es propaga constantment, mantingut pel criminals, nazis que varen aconseguir fugir de la justícia humana. Pitjor encara, entre ells, el número d’ells que han servit en les SS (Schutzstauffer)- el cos d’elit del Furher o en la Gestapo( policia política)del règim nazi, han trobat refugi en l’Amèrica llatina o i a l’Orient Mitjà, on molt sovint es converteixen en assessors tècnics dels homes d’Estat del país.

Sota la cobertura de règim amistosos, de societats d’assistència es va formant, poc a poc, una xarxa internacional nazi, estructurada, jerarquitzada, que disposa de mitjans financers importants per la organització de les citades xarxes d’evasió, la reinserció socials dels fugits i la creació d’oficines industrials o comercials amb la finalitat de donar cobertura a les accions polítiques de desestabilització de les democràcies occidentals.

La L.I.C.A després de 1945
Després de la alliberació d’Europa del jou nazi el descobriment dels crims contra la humanitat, comesos pel sistema hitlerià, l’idea que, davant tants horrors, els pobles podrien tenir cura del racisme, va portar alguns militars a creure que la LICA havia complert el seu objectiu, que no hi havia raó de ser, que el seu combat havia esdevingut inútil des que ningú no s’atrevia a re-prendre pel seu compte les teories criminals que havien portat a l’enutjós genocidi.

En lloc de reconstruir-se com a organització de lluita contra el racisme i l’antisemitisme, la LICA va prendre la signatura de l’associació de solidaritat contra el fugitius dels camps de concentració i de fidelitat a la memòria de milers de dones, de nens i d’homes jueus i gitanos, tràgicament desapareguts en las cambres de gas i en els forns crematoris.

Seguint la lògica de la seva missió, la LICA ajudà els refugiats jueus que valgueren instal·lar-se a Palestina, animant les institucions internacionals a estudiar les modalitats de la creació de l’Estat d’Israel. Ella va sol·licitar l’ONU votar la imprescriptibilitat dels crims contra la humanitat, talment com s’havia definit en el Judici de Nuremberg.

Al final, la LICA va denunciar els primers intents de falsificar la història, intentant negar el genocidi del jueus, a impugnar el nombre de víctimes del racisme, a minimitzar la mort col·lectiva organitzada metòdicament pels nazis.

Durant els mesos següents a la capitulació del III Reich hitlerià, la LICA preveia la seva desaparició pura i simple, o al menys, existir per defensar els interessos dels supervivents de l`holocaust i la memòria dels morts, però va ser necessari reprendre la lluita amb tanta força com abans dels esdeveniments de 1939-1945, per enfrontar-se les antigues i noves forces de racisme i antisemitisme. 

Això es va manifestar el ressentiment en una part de la opinió francesa respecte a la política de descolonització realitzada a l’Àfrica negra, les disparitats socials que varen patir certes ètnies d’Àfrica del Nord, provocant una situació conflictiva, aguditzada a Tunísia i a Algèria.

És també inversemblant l’antisemitisme d’estat, exercit a la ex- Unió Soviètica i les democràcies populars on, sota la cobertura d’anti-semitisme, els dirigents comunistes varen inventar pseudo-complots, organitzats per l’imperialisme jueu” i fabricaren processos per acusar el cosmopolitisme jueu.

El mateix succeeix també els Estat Units, on les mesures anti-segregacionistes s’apliquen amb tranquil·litat sense oblidar la resistència feroç del poble kurd per oposar-se a la desaparició dels Kurdistan i la campanya internacional realitzada per la LICA per salvar les terres dels indis de l’Amazona.

De la LICA a la LICRA

Amb la celebració del 33è Congrés nacional de 1979, la LICA esdevé LICRA per harmonitzar les seves sigles i el seu títol; la LICRA recorda la seva voluntat sempre afirmativa, de lluitar contra totes les formes de racisme directe o velat, individual o col·lectiu, y la seva decisió de denunciar la discriminació racial, partint del principi fonamental de que cap raó política, econòmica social o biològica que pugui explicar o justificar el racisme.

La traducció dels fets, de la vocació universalista de la LICRA, es reflecteix en la composició del seu Comitè directiu, sorgit del Congrés Nacional. Totes les tendències polítiques, totes les religions, totes les corrents filosòfiques, incloses les representades pels moviments de la Resistència, les víctimes de la barbàrie nazi i dels delegats de les associacions humanitàries que comparteixen una activitat comuna amb la LICRA estan representades.

Tots els membres del Comitè directiu contribueixen a la projecció de la LICRA, al desenvolupament de la seva audiència, la confirmació de la seva notorietat. Quan hi ha necessitat es fa sentir, són a la primera línia per denunciar la intolerància, per apel·lar a la raó, defensar les seves víctimes del racisme on alguns els agradaria fer-los de bucs expiatoris de les dificultats que travessa nostre país.

En el decurs dels últims anys, la LICRA s’ha adreçat a oposar-se a les mesures administratives arbitràries d’expulsió, preses contra els treballadors estrangers i en el 2010 contra els gitanos de Romania i Bulgària.

Tanmateix la LICRA ha estat amenaçada per denunciar sistemàticament les discriminacions exercides contra els francesos de color, natius dels departaments i territoris d’Ultramar i dels francesos d’origen magrebí, tractat com ciutadans de segona. En fi la LICRA ha pres l’iniciativa d’organitzar col·loquis jurídics i pedagògics. Dos d’ells reservats als juristes que tenenper objectiu: primerament, fer un balanç dels deus anys d’aplicació de la Llei antiracista de 1982 i el segon, quinze anys després, de dirigir una reflexió sobre la evolució dels dret i de la discriminació segons la experiència adquirida a França o a l’estranger.

La segona categoria de col·loquis organitzat per la LICRA s’adreça els educadors, als poders públics i als pares d’alumnes. Els uns tenien per objectiu posar de relleu la oportunitat d0 ensenyar la història contemporània per descartar qualsevol alternativa de falsificació dels esdeveniments succeïts entre 1939- 45 i la negació del genocidi. Els altres eren destinats a demostrar la necessitat imperiosa de restablir els cursos de formació cívica en les escoles de primària i el establiment en les d’ensenyament secundari per prevenir la joventut de qualsevol temptació de xenofòbia o racisme.

La LICRA avui 

Amb més de 80 anys, la “ gran dama” pot, pel seu merescut títol, està orgullós d’un passat ric i gloriós. Però la lluita contra les intoleràncies es una lluita que, tanmateix, des de l’inici del tercer mil·lenni està lluny d’acabar-se.

La LICRA ha evolucionat i ha d’abordar nous desafiaments.

Lligada profundament al laïcisme, característica de la societat francesa, la LICRA considera, en la seva filosofia que guia les seves accions, no ha d’existir “ ni el dret a la diferència ni a la indiferència”.

Desprès d’alguns anys, la LICRA ha intensificat la seva acció internacional i treballa per ser present eficaçment en nombrosos països.

Font: LICRA