Els exilis successius els van fer, a molts, poliglots; la discriminació fiscal els va empènyer a guanyar-se la vida com podien. Els mateixos que els lloaven, també els envejarien i arribarien fins i tot a perseguir-los, espoliar-los i matar-los. La cúria romana tenia un problema amb els jueus, que s’havien convertit en presència assídua en corts i altres instàncies destacades, en oficis qualificats com ara la banca, l’ensenyament i la medicina, i en els cercles de poder. Però, contràriament als musulmans, als jueus no els hi podien dir infidels: si de cas, era el cristianisme que n’havia reeixit a independitzar-se com un dels més exitosos moviments separatistes de la història. De què, doncs, es podia acusar els jueus?
Cremen viva Caterina Tarongí. Acte de fe a Flandes. |
L’èxit del cristianisme s’havia degut en primer lloc al geni teològic de Saül de Tars, més tard conegut com a sant Pau, i més tard al favor de l’imperador Constantí, que oficialitzaria el cristianisme com a religió vertadera i ja ni tan sols, ni sobretot, com a compliment messiànic, fins a permetre’n una expansió molt més duradora que la del mateix imperi. La solidesa del cristianisme raïa en el seu imperialisme moral, una forta expansió colonial anomenada evangelització, associada a una indústria d’entreteniment basada en la distracció teològica dels sacraments, en el temor a l’infern i a tot càstig diví per a qui es desviava de la sana doctrina i dels deures que els clerges prescrivien, i finalment en la violència exemplar exercida sovint com a espectacle. Aqui trobem, entre molts altres màrtirs del fanatisme cristià, les dones condenades per bruixeria i els jueus, per deïcides. Haver matat Déu era, doncs, la fòrmula amb què s’excusava aquest extermini decisiu i instrumental per l’imperialisme catòlic.
Avui dia, tal com aleshores, els jueus són perseguits, sobretot de maneres invisibles o convenientment invisibilitzades o depurades. Tan depurades que, una vegada més, els estereotips del deïcidi són actualitzats més enllà de qualsevol criteri de verificació. El pretext ja no es diu Jesucrist sinó el poble palestí, víctima instrumental, pel seu torn, dels botxins i capatassos de l’Islam polític, actualització discursiva i en alguns casos tecnològica de la teocràcia cristiana amb un altre profeta però sobretot amb uns altres recursos d’adoctrinament: proselitisme a les xarxes, complicitat d’instruments democràtics aleshores inexistents, i molt concretament amb l’autoritat moral que se solen atorgar les esquerres i la capacitat mobilitzadora en què l’han entrenat els populismes, d’Ernesto Laclau a Chantal Mouffe, els grans ideòlegs de la dictadura veneçolana, fins a Stéphane Hessel i el Comitè Invisible, referents del pensament apocalíptic que acompanya el gir confessional de la lluita de classes, on la professió d’una fe particular cedeix a la denegació irracional del deure d’acollida dels nous exiliats, majoritàriament musulmans, pel temor a islamitzar i enderrocar les democràcies occidentals, però també del dret d’existir de l’estat d’Israel, en línia amb la vocació imperialista de Dar al-Islam, la reivindicació totalitària àrab.
Si la hostilitat a la nova immigració és un argument recorrent de les dretes xenòfobes que utilitzen la seguretat ciutadana i el proteccionisme econòmic com a coartades, la denegació a Israel del dret a existir i, conseqüentment, el rebuig als jueus del dret a establir-se en un territori la relació primigènia amb el qual està abundantment documentada, és més aviat un argument de les esquerres anticapitalistes que, sota el reclam de discursos llibertaris, han mostrat històricament una tendència a denegar els drets i llibertats individuals amb finalitats tan tràgiques com han estat les dictadures comunistes i nacionalsocialistes. Amb la progressiva acceptació de l’Islam polític, s’instal·la un medievalisme on el debat sobre el burqa obvia l’absència de debat sobre la kipà, l’ús públic de la qual s’ha demostrat ser efectivament perillós.
Imatge del video "Germana valenta" que promou l'assassinat indiscriminat dels jueus. |
La progressió demogràfica d’un sector de la població que té una cultura o professa una fe particular ha estat un problema per a les minories ètniques, culturals, sexuals i particularment per a les poblacions gitana, jueva i transgènere sempre que la superioritat numèrica ha motivat una normativització i exclusió d’allò que no està acceptat per la majoria o bé ha deixat de ser-ho. Si no s’entèn aquesta dinàmica, per una banda, i la lògica del mirall invertit on projectem allò que no volem veure en nosaltres mateixos, per una altra, és fàcil explicar com un Estat socialista de nova creació, i la única democràcia moderna d’Orient Mitjà, atacat abans de la seva fundació per un imperialista antisemita com va ser el gran muftí de Jerusalem, i durant la seva existència per grups terroristes locals finançats pel capitalisme islàmic, s’hagi convertit en el boc emissari d’una generació de demòcrates que, en els seus països, mai no haguessin legitimat la violència com a forma de resistència, com va succeir amb ETA, afortunadament liquidada, mai no haguessin recolzat el colonialisme com ho fan amb la invasió il·legítima d’un Estat de dret amb el relat negacionista d’una “marxa de retorn”, i mai no haguessin promogut la persecució fiscal, l’embargament econòmic i el boicot cultural i intel·lectual a una minoria tradicionalment perseguida, pels mateixos motius de la Inquisició espanyola que ells mateixos encara demonitzen. La maquinària del BDS és el nou auto de fe contra la comunitat jueva, una comunitat abstracta que pocs coneixen més enllà de la propaganda i dels clichés antisemites, i qui l’alimenta, per ignorància o per necessitat d’aquella bona consciència tan perversa a què al·ludia Marx, són veritablement els nous inquisidors.
Francesc Serra Lopes
PhD Humanitats/Filosofia de la Religió, Universitat Pompeu Fabra
Investigador CEC, Universitat de Lisboa
Brigades Izz ad-Din al-Qassam a Gaza. Hamas defensa sense embuts l'extermini dels jueus i persegueix la destrucció d'Israel amb nombrosos suports "democràtics" a països occidentals. |